Es interesante observar el gran impacto mediático que está teniendo esta nueva costumbre que han adoptado una serie de cargos públicos electos en Catalunya de explicar a toda la ciudadanía que ciertos días festivos señalados ellos van a trabajar.
Me gustaría recordar que los cargos electos no tienen más horario que el que se establezca en la institución por la que han sido elegidos, y me consta que habitualmente y en especial los cargos electos municipales trabajan prácticamente todos los días de la semana. Siempre hay actos sean políticos, culturales o de otra índole que se celebran sábados y domingos a los que tienen que acudir por razón del cargo. El trabajo de un edíl es 24×7
Es por esto que, el empeño de este colectivo en explicarnos que trabaja, o hace acto de presencia, en su institución en determinadas fechas, me conduce a un pensamiento y un par de preguntas:
A mí como a la mayor parte de la ciudadanía nos importa un pimiento lo que hagan con sus días de asueto
¿Qué le aporta a la institución y por ende al ciudadano que nos explique qué tal día va y que NO nos explique que otros domingos también acude a trabajar?
¿Es una utilización torticera del cargo para hacer populismo?
Solo pediría que los debates políticos se realizaran con ideas que al contraponerse y debatirse nos conduzcan a la transacción y el pacto (principal tarea de político) y no a la sustitución del debate por selfies en la puerta del despacho publicados en las redes sociales.
Després de deixar reposar uns dies els resultats del 27S, m’agradaria fer alguna reflexió dels mateixos.
En primer lloc, felicito la llista de Junts pel Sí per la seva victòria, malgrat haver perdut dos escons respecte al 2012. És una victòria inapel·lable, però només si es mira des de la perspectiva d’unes eleccions autonòmiques, sense lectures plebiscitàries. Han sabut explicar-li a la ciutadania el que volia escoltar. El més difícil vindrà ara, quan hauran de fer realitat el que han promès. Veurem com surten d’aquest carreró sense sortida.
A Ciutadans, Arrimadas ha aconseguit un gran resultat. Són els grans vencedors emergents que, amb una barreja de joventut i frescor, també han sabut explicar als ciutadans no independentistes el que volien escoltar. Fins al moment, tenen un discurs buit ideològicament amb tints de regeneració populista: poden exhibir la seva suposada netedat perquè encara no han tocat poder. Per al seu líder, Albert Rivera, que aspira a ser decisiu a Espanya, serà tot un repte passar de les bones intencions i els discursos grandiloqüents a tenir èxit en l’art de governar.
Pel que fa al PSC, Iceta ha fet una gran campanya de supervivència, demostrant que és un polític brillant. Per suposat, no representa ni la modernitat ni el futur, però ha convertit el previsible desastre en un mal resultat. Els socialistes han passat dels 37 diputats del 2006 i dels 28 al 2010, als 16 del 2015.
En el cas de Catalunya Sí que es Pot, hem comprovat l’efecte contaminant de Podemos. La nefasta campanya amb discursos dels “companys” de Madrid era més pròpia de finals del segle XIX que del XXI. Es nota que encara no han superat la Primera Internacional. Si Iniciativa es deixa convèncer per acudir de nou amb Podemos a les eleccions generals, estarà posant claus en el seu taüt polític, i el funeral serà imminent.
Després de les polítiques del Partit Popular a Espanya respecte a Catalunya i del seguidisme del PPC, el mal resultat que ha obtingut a Catalunya és esperat i merescut. No entenen res. Rajoy és culpable no només del fracàs del seu partit, sinó d’haver-nos ficat en aquest embolic pels seus interessos partidistes i la seva ceguesa política. Si després d’aquest desastre els membres del partit li donen la jubilació política a Rajoy, hauran fet un gran servei a Espanya.
En referència a la CUP, la felicito pels seus resultats, però ara ve el moment de la realpolitik: la política en majúscules que passa per mullar-se i prendre decisions de govern. La temptació de tocar poder de veritat ha de ser realment poderosa, i la CUP pot afrontar-la de dues maneres diferents: seguir sent fidel als seus principis i sortir reforçada per la seva consistència ideològica, que admiro tot i no compartir-la, o portar aquests principis al servilisme més estúpid envers el poder establert. Els desitjo sort en aquesta difícil decisió.
Per acabar, parlaré d’Unió amb el dolor i el desencís pels mals resultats, que ens han convertit en una força extraparlamentària. No hem tingut temps de transmetre el nostre missatge de moderació, diàleg i acord, en part perquè no tenim amb qui dialogar ni acordar. Ni amb els d’ara ni amb els que heretin el poder amb el presumible canvi que es produeixi en el govern després del 20D. Si no, recordem els acords de l’època Zapatero.
Per la nostra banda, hem de fer autocrítica. No només ens ha faltat temps, sinó també frescor, desimboltura i petites dosis de gosadia per enganxar les noves generacions que necessiten missatges il·lusionants i moderadament trencadors.
Unió és un partit que ve de lluny i treballaré tot el possible perquè vagi encara molt més lluny. Ara és el moment de reflexionar i treballar sense dilació per reconstruir l’espai polític natural del centre dreta moderat però especiat amb tocs de modernitat, joventut, idealisme i visió de futur.
Després d’aquest llarg període d’incerteses i canvis, el que alguns han aconseguit és destruir la fórmula política de CiU i crear una gran divisió a Unió. No l’hi agrairem, però ens sobreposarem a les adversitats i sortirem més forts i robustos d’aquesta crisi. No en tinc el menor dubte.
Després d’un període de descans en l’activitat política, que no en la professional, torno al terreny de joc en qualitat de candidat per Unió en les properes eleccions autonòmiques. Vaig dimitir del meu càrrec de Delegat del Govern a les comarques metropolitanes de Barcelona per consciència, arrel del canvi de rumb del partit en el Govern de la Generalitat (CDC), orientat de forma clara cap a l’independentisme sense matisos.
Vull felicitar els diversos equips de treball d’Unió que s’han posat a treballar des de mitjans de juliol per estar preparats de cara a aquest 27S. Les eleccions són un gran repte per al nostre partit i una oportunitat per transmetre el nostre missatge: els sentiments són personals, la pàtria és de tots i a Unió defensem des del 1931 els mateixos principis social-cristians apostant per la modernitat però sense renunciar al nostre ADN. No necessitem actes de fe diaris per demostrar el nostre amor per Catalunya i el nostre compromís incansable per assolir-ne el màxim desenvolupament.
El gran oblidat en l’anomenat procés sobiranista és el Dret Internacional Públic, que és el marc legal d’actuació del qual es doten tots els Estats del món per arribar a acords en temes tan diversos com el comerç internacional o el dret del mar. El seu objectiu principal és regular i dirimir les diferències. Un Estat de dret ha d’assumir i acatar aquest Dret Internacional Públic si vol ser reconegut i viable. Però algunes candidatures no el contemplen o, senzillament, prediquen la insubmissió.
Poc a poc Junts pel Sí haurà de recular. No hauria de jugar amb la il·lusió de la gent i amb el seu afecte cap a la pàtria, la llengua i la cultura. No tot és tan fàcil ni tan evident. Al revés: tot és complicat, llarg i ple de matisos. Des d’Unió no estem disposats que algú s’apropiï del patriotisme ni que s’obviïn aspectes com l’economia, les relacions internacionals i la política monetària, que són essencials per a qualsevol Estat.
Avui, després de dos anys i mig com a Delegat del Govern de la Generalitat a Barcelona, deixo el càrrec a petició pròpia. Aquesta renúncia l’he presa per coherència política i a partir d’ara la meva voluntat es treballar de forma molt activa a Unió Democràtica de Catalunya.
La meva decisió va ser presa després de la situació sobrevinguda que s’ha viscut al Govern de la Generalitat a partir de la consulta interna celebrada al si d’UDC. Des de llavors, tot i posar el càrrec a disposició del President de la Generalitat fa tres setmanes, he estat treballant al front de la Delegació per, com responsable del càrrec ocupat fins ara, deixar enllestides totes les qüestions marcades a l’agenda. Ara que pràcticament tots els temes estan tancats, deixo el meu càrrec al front de la Delegació del Govern de la Generalitat a Barcelona que he desenvolupat amb orgull durant aquests anys.
Aquest mes he assistit a la cinquena edició de la campanya ‘Barris antics, molt per descobrir, molt per oferir’, en la qual participen 30 municipis catalans, entre ells 12 de la demarcació de Barcelona, i 1.754 botigues. El comerç urbà de proximitat dóna vida als centres de la ciutats, fomentant-hi les activitats, la interacció social i el dinamisme de les nostres poblacions. A més, crea llocs de feina, aposta per l’excel·lència i l’especialització i, sovint, és la base de l’economia d’una família.
El “procés” serà moderat o no serà. Almenys aquest és el punt de vista d’Unió i de la pregunta que ha plantejat a la seva militància de cara a la consulta interna que es celebrarà el proper 14 de juny. La qüestió proposada pel Comitè de Govern ha rebut algunes crítiques per la seva complexitat, però al meu entendre té un valor singular perquè és un text molt elaborat que en unes poques línies reflexiona sobre el “procés” i marca les línies d’actuació en la propera legislatura.
Que la pregunta d’Unió aporta matisos és cert, però algú esperava que la constitució d’un nou model de país fos simple o que la diversitat de Catalunya pogués circumscriure’s en una pregunta polaritzada?
Fa uns dies vaig presidir la primera sessió de la Taula Territorial d’Infància de Barcelona. Els infants són un sector especialment vulnerable i ple de potencialitats. En un moment en què es parla molt sovint de crisi de valors entre els més joves, és important protegir els nens i les nenes per garantir el seu benestar i la possibilitat que desenvolupin totes les seves capacitats afectives, relacionals, educatives i professionals.
Los resultados de las elecciones municipales y autonómicas del 24 de mayo arrojan algunas conclusiones que invitan a la reflexión política: desaparecen las mayorías absolutas, el Partido Popular pierde su hegemonía, el pacto deviene obligatorio ante la fragmentación de ayuntamientos y parlamentos autonómicos, el poder territorial da un giro a la izquierda y las fuerzas emergentes se convierten en las grandes triunfadoras de la noche. Especialmente Podemos, que cuatro años después consolida políticamente el movimiento indignado del 15M y tiene opciones más que evidentes de gobernar Madrid y Barcelona.
El tram de la B30, que és el lateral de l’autopista AP-7 entre Barberà del Vallès i Rubí, és un important pol industrial d’innovació, generació de coneixement i emprenedoria del sud d’Europa. Un triangle especialment potent per a la indústria catalana es troba a Cerdanyola i està format pel Parc Tecnològic del Vallès, el parc de recerca Eureka de la Universitat Autònoma de Barcelona i el Parc de l’Alba.
La societat catalana es caracteritza pel seu dinamisme i la seva capacitat per reinventar-se. La Delegació Territorial del Govern de la Generalitat a Barcelona n’ha tingut diverses mostres darrerament; per exemple, el recent lliurament de la Creu de Sant Jordi a 27 personalitats i 15 entitats que s’han destacat per defensar la identitat de Catalunya. Precisament un dels pilars que garanteixen aquesta identitat són les entitats esportives. El sector ha iniciat amb la Generalitat una reflexió conjunta en el marc del II Congrés de l’Esport Català amb l’objectiu de consolidar-se com a referent mundial, seguir sent un espai de convivència ciutadana i projectar la imatge de Catalunya al món. Vaig assistir a l’acte de presentació d’aquest Congrés que va celebrar la seva primera edició entre novembre del 1993 i juny del 1994.
El bloc de Fernando Brea 