La dificultat de passar del dit al fet després del 27S

Font: Parlament de Catalunya

Després de deixar reposar uns dies els resultats del 27S, m’agradaria fer alguna reflexió dels mateixos.

En primer lloc, felicito la llista de Junts pel Sí per la seva victòria, malgrat haver perdut dos escons respecte al 2012. És una victòria inapel·lable, però només si es mira des de la perspectiva d’unes eleccions autonòmiques, sense lectures plebiscitàries. Han sabut explicar-li a la ciutadania el que volia escoltar. El més difícil vindrà ara, quan hauran de fer realitat el que han promès. Veurem com surten d’aquest carreró sense sortida.

A Ciutadans, Arrimadas ha aconseguit un gran resultat. Són els grans vencedors emergents que, amb una barreja de joventut i frescor, també han sabut explicar als ciutadans no independentistes el que volien escoltar. Fins al moment, tenen un discurs buit ideològicament amb tints de regeneració populista: poden exhibir la seva suposada netedat perquè encara no han tocat poder. Per al seu líder, Albert Rivera, que aspira a ser decisiu a Espanya, serà tot un repte passar de les bones intencions i els discursos grandiloqüents a tenir èxit en l’art de governar.

Pel que fa al PSC, Iceta ha fet una gran campanya de supervivència, demostrant que és un polític brillant. Per suposat, no representa ni la modernitat ni el futur, però ha convertit el previsible desastre en un mal resultat. Els socialistes han passat dels 37 diputats del 2006 i dels 28 al 2010, als 16 del 2015.

En el cas de Catalunya Sí que es Pot, hem comprovat l’efecte contaminant de Podemos. La nefasta campanya amb discursos dels “companys” de Madrid era més pròpia de finals del segle XIX que del XXI. Es nota que encara no han superat la Primera Internacional. Si Iniciativa es deixa convèncer per acudir de nou amb Podemos a les eleccions generals, estarà posant claus en el seu taüt polític, i el funeral serà imminent.

Després de les polítiques del Partit Popular a Espanya respecte a Catalunya i del seguidisme del PPC, el mal resultat que ha obtingut a Catalunya és esperat i merescut. No entenen res. Rajoy és culpable no només del fracàs del seu partit, sinó d’haver-nos ficat en aquest embolic pels seus interessos partidistes i la seva ceguesa política. Si després d’aquest desastre els membres del partit li donen la jubilació política a Rajoy, hauran fet un gran servei a Espanya.

En referència a la CUP, la felicito pels seus resultats, però ara ve el moment de la realpolitik: la política en majúscules que passa per mullar-se i prendre decisions de govern. La temptació de tocar poder de veritat ha de ser realment poderosa, i la CUP pot afrontar-la de dues maneres diferents: seguir sent fidel als seus principis i sortir reforçada per la seva consistència ideològica, que admiro tot i no compartir-la, o portar aquests principis al servilisme més estúpid envers el poder establert. Els desitjo sort en aquesta difícil decisió.

Per acabar, parlaré d’Unió amb el dolor i el desencís pels mals resultats, que ens han convertit en una força extraparlamentària. No hem tingut temps de transmetre el nostre missatge de moderació, diàleg i acord, en part perquè no tenim amb qui dialogar ni acordar. Ni amb els d’ara ni amb els que heretin el poder amb el presumible canvi que es produeixi en el govern després del 20D. Si no, recordem els acords de l’època Zapatero.

Per la nostra banda, hem de fer autocrítica. No només ens ha faltat temps, sinó també frescor, desimboltura i petites dosis de gosadia per enganxar les noves generacions que necessiten missatges il·lusionants i moderadament trencadors.

Unió és un partit que ve de lluny i treballaré tot el possible perquè vagi encara molt més lluny. Ara és el moment de reflexionar i treballar sense dilació per reconstruir l’espai polític natural del centre dreta moderat però especiat amb tocs de modernitat, joventut, idealisme i visió de futur.

Després d’aquest llarg període d’incerteses i canvis, el que alguns han aconseguit és destruir la fórmula política de CiU i crear una gran divisió a Unió. No l’hi agrairem, però ens sobreposarem a les adversitats i sortirem més forts i robustos d’aquesta crisi. No en tinc el menor dubte.

Dret Internacional Públic, el gran oblidat del procés sobiranista

Després d’un període de descans en l’activitat política, que no en la professional, torno al terreny de joc en qualitat de candidat per Unió en les properes eleccions autonòmiques. Vaig dimitir del meu càrrec de Delegat del Govern a les comarques metropolitanes de Barcelona per consciència, arrel del canvi de rumb del partit en el Govern de la Generalitat (CDC), orientat de forma clara cap a l’independentisme sense matisos.

Vull felicitar els diversos equips de treball d’Unió que s’han posat a treballar des de mitjans de juliol per estar preparats de cara a aquest 27S. Les eleccions són un gran repte per al nostre partit i una oportunitat per transmetre el nostre missatge: els sentiments són personals, la pàtria és de tots i a Unió defensem des del 1931 els mateixos principis social-cristians apostant per la modernitat però sense renunciar al nostre ADN. No necessitem actes de fe diaris per demostrar el nostre amor per Catalunya i el nostre compromís incansable per assolir-ne el màxim desenvolupament.

El gran oblidat en l’anomenat procés sobiranista és el Dret Internacional Públic, que és el marc legal d’actuació del qual es doten tots els Estats del món per arribar a acords en temes tan diversos com el comerç internacional o el dret del mar. El seu objectiu principal és regular i dirimir les diferències. Un Estat de dret ha d’assumir i acatar aquest Dret Internacional Públic si vol ser reconegut i viable. Però algunes candidatures no el contemplen o, senzillament, prediquen la insubmissió.

Poc a poc Junts pel Sí haurà de recular. No hauria de jugar amb la il·lusió de la gent i amb el seu afecte cap a la pàtria, la llengua i la cultura. No tot és tan fàcil ni tan evident. Al revés: tot és complicat, llarg i ple de matisos. Des d’Unió no estem disposats que algú s’apropiï del patriotisme ni que s’obviïn aspectes com l’economia, les relacions internacionals i la política monetària, que són essencials per a qualsevol Estat.

Una consulta que suma

El “procés” serà moderat o no serà. Almenys aquest és el punt de vista d’Unió i de la pregunta que ha plantejat a la seva militància de cara a la consulta interna que es celebrarà el proper 14 de juny. La qüestió proposada pel Comitè de Govern ha rebut algunes crítiques per la seva complexitat, però al meu entendre té un valor singular perquè és un text molt elaborat que en unes poques línies reflexiona sobre el “procés” i marca les línies d’actuació en la propera legislatura.

Que la pregunta d’Unió aporta matisos és cert, però algú esperava que la constitució d’un nou model de país fos simple o que la diversitat de Catalunya pogués circumscriure’s en una pregunta polaritzada?